Han passat vint anys des que la dama negra va voler silenciar Manuel Garcia Grau, aquell 5 de juny de 2006, però el temps —que acostuma a erosionar les memòries i a convertir les veus en ombres— ha fracassat davant la força d’una obra que continua viva, insubornable i necessària. Verba volant, scripta manent: les paraules dites se les enduu el vent; les escrites romanen. Les de Garcia Grau continuen sent un estel de la lírica catalana.
Manel Garcia Grau va bastir una de les obres poètiques més sòlides de la literatura catalana contemporània. No va necessitar grans capitals ni centres de poder cultural per convertir-se en una referència nacional. Va demostrar que la universalitat també pot nàixer als marges, que la perifèria és sovint el lloc des d’on es veu amb més claredat la veritat del món.
Per això afirmar avui que Garcia Grau és el poeta més gran que ha donat el Maestrat no és una hipèrbole sentimental ni una concessió al localisme. És una constatació literària.
Cap altre autor d’aquestes contrades ha aconseguit construir una obra d’una ambició intel·lectual tan vasta, d’una coherència tan rigorosa i d’una profunditat moral tan persistent. La seua poesia va saber unir el rigor formal amb la passió cívica; l’exigència estètica amb la defensa de la dignitat humana; la meditació sobre el temps, la mort i la identitat amb la denúncia de les injustícies que travessen les societats contemporànies.
En una època que començava a rendir culte a la superficialitat, a l’espectacle i a la velocitat, ell reivindicava la lentitud de la reflexió, la responsabilitat de la paraula i la necessitat de mantenir una actitud crítica davant qualsevol forma de poder. Els seus versos es van convertir en una trinxera moral contra la indiferència.
Especialment a La mordassa, probablement el llibre més combatiu i visionari de la seua trajectòria. Llegit avui, resulta gairebé inquietant comprovar fins a quin punt moltes de les seues advertències continuen vigents. La manipulació informativa, la banalització cultural, la submissió disfressada de comoditat, la renúncia al pensament crític: tot allò que denunciava continua habitant el nostre present.
“Que Garcia Grau és el poeta més gran que ha donat el Maestrat no és una hipèrbole sentimental ni una concessió al localisme. És una constatació literària”
Tanmateix, la seua grandesa no rau únicament en la capacitat de denúncia. La seua poesia mai no va ser un simple crit. Era també una proposta. Una invitació a la dignitat. Una defensa de la cultura com a forma de llibertat. Una confiança obstinada en la intel·ligència humana.
Com a professor, investigador, articulista i activista cultural, Garcia Grau va entendre que la literatura no podia viure reclosa en els llibres. Va assumir la responsabilitat de participar en la construcció d’un país culturalment més conscient de si mateix. Va defensar la llengua catalana quan fer-ho exigia valentia. Va promoure la literatura nostrada quan massa sovint era ignorada pels grans focus mediàtics. Va exercir d’intel·lectual en el sentit més noble del terme: posant el coneixement al servei de la societat.
El seu llegat és immens. No sols per la quantitat d’obres que va deixar, ni pels nombrosos premis que va obtindre, ni per l’admiració que continua despertant entre lectors i estudiosos. És immens perquè va demostrar que la poesia encara podia ser una forma de resistència.
Que la paraula podia conservar una funció ètica.
Que la cultura no havia de resignar-se a ser entreteniment.
Que un poeta podia continuar parlant de llibertat sense demanar perdó.
Vint anys després de la seua mort, la seua absència continua pesant. Amb tot, la seua veu continua present.
Ressona entre les planes del Maestrat quan bufa el vent de mestral.
Ressona als carrers de Benicarló on va veure la primera llum.
Ressona a Castelló, on va exercir el magisteri de la paraula.
Ressona, sobretot, en cada lector que obri un dels seus llibres i hi descobreix una veritat incòmoda, una pregunta essencial o una espurna de rebel·lia.
En temps de soroll, Manel Garcia Grau continua sent una veu.
En temps d’oblit, continua sent reivindicació.
En temps de conformisme, continua sent consciència.
Per tant, vint anys després, remembrem el fet que el Maestrat reivindica el millor dels seus poetes.
El més gran. El que va convertir la paraula en dignitat i la poesia en el llenguatge superior de llibertat.
